Una nansa és, a més d'una anella o arc que serveix per agafar objectes, una trampa per a peixos. Una parella, que no fa gaire ha tingut fills, procura sobreviure mentre el món que ha construït al seu voltant s'enfonsa. Crisi de la parella? Crisi de la mitjana edat? Crisi generalitzada de valors? Les coses podrien ser d'una altra manera, però són com són. La realitat és tossuda. Tot i que, d'acord, amb Hölderlin, on hi ha perill, creix també el que salva. El poemari consta de tres parts. En la primera, "Un ocell a l'espatlla dreta", la figura femenina apareix com una deessa hel·lènica que comanda l'espai, immòbil i radiant, amb un peu damunt de cada nansa. (Sí, però de quin tipus?) Aquesta figura femenina porta, en tot cas, un arc. El viatge espiral ha començat, se'ns diu: tot és tendre i crema i se'ns endú. En la segona part assistim, de sobte, a una escena familiar. Els nens dormen, finalment, i somnien en veu baixa. La vida imaginada ha donat pas a la vida acceptada, suportada, reconeguda. Les il·lusions no viscudes són, en aquest nou escenari, però, punta de iceberg que aflora enmig de la vida quotidiana. A la tercera i última part, que porta per títol "Treure's les sabates, caminar" se'ns ofereix la possibilitat alquímica de transmutar el dolor en set. (Sí, però amb quina aigua es calma?) O, si no, de renéixer, com l'au fènix, de la pròpia cendra.