Aquest que el lector acaba de llegir no és, estrictament, un llibre sobre la mort. Certament la mort —que ja forma part del títol mateix de l'obra— determina l'orientació de la majoria dels poemes (¿hi ha, però, cap poema escrit a consciència l'orientació del qual no depengui de la brúixola única de la Desconeguda?). La mort o, potser d'una manera més precisa, la pèrdua, en un sentit ampli. I, tanmateix, jo vull creure que Matí... és una obra que tracta de la vida, i que ha arribat als vostres ulls tota bombollejant dels assumptes que solen omplir l'existència de qualsevol persona: el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca... També el mal de coll, la gana, alguns objectes insignificants, els diners. I, per damunt de tots —i per damunt de tot—, tal vegada el temps i la memòria. He d'admetre, però, que, sense haver viscut l'experiència, a final del 2012, d'acompanyar l'amic Antoni Magrané Prades en els seus últims tres mesos de vida —i, per raons que ara no cal explicar, ho vaig fer dos o tres cops per setmana—, probablement jo no hauria escrit aquest llibre. O, almenys, és segur que no l'hauria escrit exactament així. La vivència d'aqueix fet —la malaltia que l'anà consumint a poc a poc i, finalment, el traspàs, la desaparició— no es troba en cap detall precís de l'obra. Però, en canvi, diria que el sentit d'aquella emoció tan trasbalsadora que em continua entristint quan la recordo està dissolt en força dels poemes de Matí de la mort.